Summary of Arnau and someone else thoughts

Si ahir la Mrs. Onise us parlava dels Razzie, avui toca parlar dels òscar, les mítiques estatuetes que formen el premi de cinema amb més prestigi del món. Què són els òscars? doncs citaré una frase magistral d’un programa de ràdio (La Competència): “Els òscars són com els premis Gaudí però amb pasta i s’hi presenten pelis que la gent ha vist”

Deixeu-me que faci un encís en què l’acadèmia ha compartit el meu criteri en considerar Avatar mereixedora només d’òscars tècnincs en efectes visuals tal com vaig comentar en un post anterior.

Comencem amb l’anàlisi dels òscars!

The Hurt Locker (En tierra hostil) ha sigut sens dubte la gran guanyadora de la nit.

Ha guanyat els òscars més importants per una pel·lícula: millor pel·lícula, millor director i millor guió original, a més a més de millor montatge, millor montatge de so i millor mescla de sons. La salsa rosa està servida doncs la directora (Kathryn Bigelow) és l’ex-dona del flamant perdedor de la nit, James Cameron i s’ha convertit en la primera dona en guanyar el galardó a millor director justament el dia de la dona treballadora (=D). Realment se’l mereix perquè el format de pel·lícula que busca la màxima semblança amb la realitat està molt ben aconseguit. En definitiva una justa guanyadora que em feia por que no se la reconegués prou degut a la sobrevalorada Avatar. Podeu veure una crítica més detallada publicada anteriorment aquí.

Avatar: Un montatge espectacular que manca de personalitat.

Molta gent em pregunta: ¿Però com no et va agradar Avatar? i per això aprofito per deixar les coses clares. Avatar em va agradar força, bastant, molt (bé, tampoc ens passem) però de valor cinematogràfic en té ben poc, és una pel·lícula més característica d’un parc d’atraccions que no d’un cinema i si bé es veritat que pot significar una revolució en el món del cine, ha guanyat només els galardons tècnics visuals ja que els més de 300 milions de pressupost es van destinar més aviat en crear uns efectes especials espectaculars que no pas a un guió sòlid que hagués pogut fer la pel·lícula una llegenda com ara Star Wars. De les 9 candidatures a que estava nominada ha guanyat els de Fotografia, direcció artística i efectes especials. En fi, si voleu una crítica més extensa i on expliqui més les raons per les quals no vaig defensar la seva candidatura als òscars, podeu llegir la crítica d’avatar.

Up: La candidatura d’aquesta obra mestra de Píxar, s’ha vist afectada per la presència d’altres grans pel·lícules que de ben segur l’han privat de donar la sorpresa a la gala. Personalment, si deixem de banda Hurt Locker, jo crec que s’hauria ben merescut l’òscar a millor pel·lícula, no només per la gran pel·lícula que és, que també, sinó perquè ja aniria sent hora de trencar el mite que les pel·lícules d’animació no són mereixedores d’un òscar, no li van donar a Wall-e, no li han donat a Up, esperem que a la pròxima edició les pel·lícules d’animació estiguin molt més reconegudes tot i que destaco que s’ha vist afectada per les seves grans rivals. Tot i això, s’endú l’òscar a millor pel·lícula d’animació i millor banda sonora original, superant a Tiana y el sapo, les dues de Disney.

Poca cosa puc dir per resumir aquesta pel·lícula en poques línies però sí destacar que no està destinat al públic infantil (o no només) sinó que tothom la pot disfrutar moltíssim, us convido a veure una crítica més completa en un post anterior meu.

Pel que fa als galardons pels actors doncs destacar la paradoxa de Sandra Bullock que en un dia, guanya l’òscar a millor actriu protagonista i el Razzie a pitjor actriu, una coincidència força anecdòtica.

També destacar l’òscar a millor actor de repartiment (per cert, previst en un post anterior) per a Cristoph Waltz que fa un excelent i perfecte paper com a coronel nazi extroverit a Malditos Bastardos. L’òscar de millor actriu de repartiment, se l’endú Mo’nique per la pel·lícula Precious de la qual us dec una crítica que realitzaré en breu així que aneu-vos passant per aquí.

En relació al cine espanyol doncs ben poca cosa, la millor pel·lícula de parla no anglesa ha sigut El secreto de sus ojos (que per cert, és argentina), pel·lícula que no he vist però no se si és prou bona per superar La cinta blanca, una altra pel·lícula de la qual faré una crítica en breu.

I per acabar, comentar una mica el show que és en sí aquesta gala. La veritat és que ha sigut una gala per oblidar ja que no hi ha hagut gaires excentricitats i els dos presentadors eren bastant aburrits (l’any que ve els hi podem deixar el Buenafuente i ja veureu com triumfem). La veritat es troben a faltar surtides de to com la mítica gala en què Roberto Benigni recullia l’òscar a millor actor.

Això és tot per avui i fins la propera!

Arnau

Seguim comentant pel·lícules de Clint Eastwood i aquesta no és menys bona que totes les altres.

Christine Collins (Angelina Jolie) interpreta el paper d’una dona que un bon dia arriba a casa i el seu fill no hi és, ha desparegut. Després de buscar i rebuscar, la policia intervé en el cas intentat trobar el noiet desapregut. Uns mesos més tard, troben el suposat fill i li entreguen a Mrs.Collins però, alguna cosa falla. Ella se n’adona que no és el seu fill.

Després de descobrir que aquell nen que l’han fet passar pel seu fill no ho és, inicia una dura lluita contra la policia perquè reconeguin que s’han equivocat. Però la policia estava molt lluny de voler reconèixer la possibilitat d’equivocar-se i la tanquen en un manicomi per boja. Però el manicomi no serà una excusa per abandonar la afarrissada lluita d’una mare pel seu fill. Farà tot el possible per recuperar el seu autèntic fill i demostrar que no estava sonada.

Una pel·lícula que el fet d’estar basada en fets reals la fa encara més dura i plena de passions, crueltats, injustícies…La recomano molt així com totes les de Clint Eastwood com ja he dit moltes vegades.

Christine Collins: I used to tell Walter, “Never start a fight… but always finish it.” I didn’t start this fight… but by God, I’m going to finish it.

Nota: 8,5

Arnau

M’estic tornant un fan del Clint Eastwood. Amb pel·lícules com Gran Torino, Invictus o El intercambio està demostrant que és molt més que aquell cow boy de les pel·lícules americanes i que sap com dirigir pel·lícules.

Avui us parlaré d’Invictus nominada a dos òscars per l’actor principal i secundari. Nelson Mandela, després de guanyar les eleccions a Sud Àfrica, intenta construir la nació mitjançant la unitat a través del rugby. La minoria dominant blanca de Sud Àfrica, desconfia totalment de la victòria de Mandela ja que creuen que pendràn represalies contra ells. No obstant, Mandela fa tot el contrari i intenta que el futur de la nació sigui construït per les dues parts.

A vegades l’esport divideix però a vegades també pot servir per unir dues realitats molt diferents. La selecció de rugby de Sud Àfrica (on hi juguen majoritàriament blancs), arrossega una trajectòria esportiva desastrosa malgrat que és l’enfitriona de la copa del món.

Així doncs, Nelson Mandela convenç a la majoria negra que donguin suport a la selecció encara que la representin blancs i motiva a l’equip de rugby a fer tot el possible i l’impossible per millorar el seu rendiment esportiu i així guanyar el campionat de rugbi que permetrà a la nova Sud Àfrica donar-se a conèixer al món.

El Rugby és només una excusa per deixar-nos entreveure la realitat que ha deixat enrere el Apartheid, a més a més d’ensenyar-nos fets que marquen la vida de Mandela. La recomano totalment així com la resta de pel·lícules d’Eastwood que són senzillament genials.

Per acabar, us deixo amb el poema Invictus que dóna nom a la pel·lícula i que el vaig trobar sensacional:

Más allá de la noche que me cubre
negra como el abismo insondable,
doy gracias a los dioses que pudieran existir
por mi alma invicta.
En las azarosas garras de las circunstancias
nunca me he lamentado ni he pestañeado.
Sometido a los golpes del destino
mi cabeza está ensangrentada, pero erguida.
Más allá de este lugar de cólera y lágrimas
donde yace el Horror de la Sombra,
la amenaza de los años
me encuentra, y me econtrará, sin miedo.
No importa cuán estrecho sea el portal,
cuán cargada de castigos la sentencia,
soy el amo de mi destino:
soy el capitán de mi alma.

Nota: 8

Arnau

Acabo d’acabar una pel·lícula que feia temps que tenia pendent per veure. Es tracta de Revenge of the nerds de 1984. És de l’estil de pel·lícules americanes d’universitat però des del punt de vista dels nerds (si no sabeu què és un nerd mireu la peli i us quedarà més que clar). La història comença amb dos amics nerds que comencen la universitat i s’allotgen al campus com tots els de primer. En una festa dels Alfa-Beta (a totes les pel·lícules d’aquest estil els alfa beta són els jugadors de futbol i les animadores) cremen la seva pròpia casa i no tenen on viure així que decideixen fotre fora els nerds de la residència i ocupar-la ells. A partir d’aquí tot són desgràcies pel Nerds que només reben insults.

Tot i això, els nerds s’espavilen i van tramant una venjança contra els jugadors de futbol i les animadores. En fi, no és cap cosa de l’altre món però és força divertida si no teniu res més a fer. Es nota una mica passada de moda però tot i això crec que l’hauríeu de veure perquè se surt del guió d’aquest tipus de film. Potser allò més rellavant és que el nerd més lleig es queda amb la cheerleder jefa.

Us deixo amb una de les millors quotes del film

Sergeant: See that man over there, we arrested him for mopery.
Booger: What’s mopery?
Sergeant: Mopery is exposing yourself to a blind person.

Arnau